Aquesta és una història que em va canviar la vida, per sort. Ara sóc metge de família, geriatre i psicoterapeuta, però en aquells moments tot just havia acabat la primera especialitat i encara em mancava molta experiència…per sort? L’he rescatada del meu primer bloc que vaig escriure fa uns quantre anys.
Tinc un problema, el secret professional ( sona molt jurídic, així que millor en diré lleialtat a qui confia en mi), que no em permet posar noms als fets ni donar dades que puguin descobrir a tercers, però de fet això no és gens transcendent, les històries humanes van més enllà dels noms i els indrets, són sentiments universals que no necessiten etiquetes formals.
En PNL, en diem «registres», de la memòria de les experiències viscudes a les que accedim per a interpretar la realitat present, aquesta senyora va tenir la sort de fer-me activar un registre positiu per casualitat. Ara sóc jo qui intento evocar en els meus pacients registres agradables. I es tant fàcil com interessar-se honestament per la vida de qui tens davant. Tot i que en aquell moment poc en sabia de psicologia ni PNL , en vaig aprendre la millor lliçó.
Aquesta història l’explico a tots els estudiants de medicina que passen amb mi, crec que els fa pensar coses important per al seu futur.
Tracta algú «com si» mereixés ser estimat i descubriràs que teníes raó.
La vida dona moltes voltes i ara treballo en altres llocs i tristament ja no sóc el seu metge, però fa poc anava passejant amb la meva filla i ens la vam trobar pel carrer , em va fer una abraçada que valia més que una condecoració Honoris Causa.
Quan et passen coses així no et pots cansar mai de la teva feina.
Jordi Reviriego.