Ràpid, més ràpid.

En anglès encara és més ràpid de dir: FAST !!! és l’eslògan del nostre temps. Tot cal que sigui fast: el menjar, les comunicacions, les teràpies, els plaers, les relacions…la vida sencera en un «fast».

Hem fet una cursa contra el temps des de la prehistòria fins als nostres dies. El transport i les comunicacions son mes ràpides que mai, produïm més ràpid que mai i consumim més ràpid que mai. Vivim més anys que mai.

Per tant qualsevol matemàtic dedueix que si fem tot més ràpid i vivim més ens sobra temps per a tot. Però alguna cosa falla, perquè no és així. Ningú te temps per a res. Em direu que fem més coses que abans, i si bé és cert, per a mi la clau no està tant en el què fem sino en com ho fem.

He tingut la oportunitat de formar-me en mindfulness de la mà d’Andrés Martín Asuero ( gracias Andrés!!) i ha estat un gran camí de descoberta cap al «com» vivim la vida. Pels qui no coneixen el mindfulness us diré que és una disciplina que ha recollit ensenyaments del budisme , i deixant la espiritualitat a banda, s’ha quedat amb les millors tècniques per a viure plenament conscient. Ha recollit elements del ioga, la meditació, la hipnosi, etc i Jon Kabat-Zinn n’ha fet un programa de «entrenament» de la consciència per a aprendre a viure amb ATENCIÓ PLENA. Us deixo un enllaç que ho explica millor que jo.

http://es.wikipedia.org/wiki/Reducci%C3%B3n_del_Estr%C3%A9s_Basada_en_la_Atenci%C3%B3n_Plena

I per què us dic tot això? Bé , perquè quan vivim amb atenció plena, és a dir posant la consciència en el que fem, acceptant les coses tal i com son, vivint moment a moment, de sobte, el temps desapareix. Ja no hi ha pressa. Quan mirem el rellotge, ja no vivim en el temps, vivim jutjant la informació del rellotge. Només estem en el temps quan no hi pensem, és paradògic.

Quan viatgem en bus , mentre escoltem música i revisem el correu de l’iphone tot fent un escàner de la moda que vesteix la gent que ens envolta i pensant en els problemes de feina, parella, etc. el temps es fa fonedís, la nostra consciència vaga entre tants focus d’atenció que res sembla prou real. Tot ha de ser ràpid i això ens paralitza, ens estressa, ens angoixa.

Quan aturem el pensament per un moment i contemplem per la finestra el simple moviment d’una fulla seca sobre l’asfalt, posant-hi tota l’atenció amb els nostres sentits, tots els nostres sistemes es relaxen, tot esdevé nou, mirem el món amb ulls de nen, fascinats per les coses més senzilles. En aquest instant el temps no existeix, no hi ha pressa. Heu vist mai un nen abstret per una joguina? us sembla que té pressa?

Fins i tot si mengem un «fast-food» amb els 5 sentits, ens semblará deliciós, apreciant les textures, les olors, els colors, els gustos…no és un tema de temps, sino d’atenció, pot ser una sola mossegada de plaer conscient o 10 hamburgueses sense gairebé plaer.

La nostra ment està on som nosaltres o fuig constantment cap a altres llocs?

Si quan fas una cosa només fas allò amb tota la teva atenció, ho faràs més ràpid, amb més plaer, més eficàcia i et semblarà que t’has pres tot el temps necessari per a fer-ho, i de fet així és.

La pressa retarda, la calma agilitza.

Quan estic amb algú, no hi ha res més, aquells minuts són exclusivament per a ell, amb atenció plena, sense contaminar-ho amb el que ja ha passat o amb el que faré després, vivint moment a moment. Resultat per a mi: no hi ha estrés, puc gaudir plenament del moment, encara que només duri un minut i calgui fer mil coses després.

Les persones som addictives al plaer instantani, i alhora ens el perdem per la seva inmediatesa. Heu menjat mai crispetes en un cinema? en podeu menjar només dues? No, és clar, ni el Dalai Lama n’és capaç! i ara la pregunta incòmode: quàntes en disfruteu amb consciència? El plaer és tant instantani, que el nostre cervell se’n va a una altra banda a la tercera crispeta i com un acte automàtic «inconscient» ens mengem les altres 1500 sense adonar-nos. Literalment.

I com les crispetes, passen els moments de la nostra vida, de manera automàtica, deixant una sensació de buidor, o bé els podem viure amb consciència, deixant una sensació de plenitut deslligada del temps. No importa quant sino com. Com en el conte de Bucay, només vivim, realment, el temps en que ens sentim vius, la reste es perd.

Dins la ment el temps és subjectiu absolutament: un minut d’espera, un minut de sexe, un minut de crispetes, un minut de dolor, un minut d’avorriment, un minut de pànic, un minut de massatge, un minut de dubte, un minut de vida… són comparables?

Bé si estem d’acord en que el temps dins la ment és subjectiu, podem entendre que només quan connectem amb nosaltres mateixos, amb consciència, podem gaudir realment de la vida sense pressa.

Quan la PNL cita la frase de Korzybski » El mapa no és el territori» es refereix
justament a això, el nostre mapa mental , la realitat on vivim, és subjectiva, construida per nosaltres a partir de la realitat objectiva externa, però no necessàriament coincident. Un minut és un minut exacte en un rellotge atòmic, però al nostre cervell ja és una altra història. O no?

I d’això tractarà un curs que estem preparant per al mes de Juny, de la connexió conscient amb un mateix.

Jordi Reviriego.

18a1ef836e724e3492f6c1034acfc763

Scroll al inicio